M’acomiado

Després d’haver estat vuit mesos escrivint sobre el passat, ja no tinc res més a escriure sobre això.

Aquest temps, he pogut conèixer els meus familiars, recuperar històries que no sabia, però sobretot he passat estones amb la meva àvia, escoltant atentament tot el que m’explicava.

M’ha agradat molt escriure sobre aquest tema, saber més coses sobre la meva família, coses que no sabia i que m’ha sorprès molt. La història que em va agradar més redactar, va ser la de l’historia d’amor del meu avi i la meva àvia, la vaig trobar molt bonica i especial. Crec que a la meva àvia també li ha agradat explicar-me memòries de la seva vida, que són molt importants per ella.

No deixo d’escriure difinitivament, sinó que, en comptes de escriure sobre el passat com he fet fins ara, m’interessaré pel meu futur, llegireu noves històries i aventures que em passin el llarg de la vida i us explicaré mil i una anècdotes que m’ocorrin.

Història d'amor

Tot mirant el cel que enfosquia, la meva àvia, amb un vestit vermell i aquells rinxols castanys que li acariciaven la cara el caminar i sense preocupar-se per l'hora o pel dia que era, es dirigia a la festa del carrer Santa Clara, de Girona on es trobaria amb la seva germana i el seu cunyat.

Tot just els veu, i s'apropa a ells per gaudir de la festa. Se'n adona que algú a la seva dreta l'observa, un noi moreno, el cel fosc no la deixava distingir el color dels seus ulls foscos, fins trobar-se amb la seva mirada i coincidir amb un somriure. Ell es va apropar, i li va demanar per ballar, la meva àvia li va dir que si, i entre somriures i mirades van anar passant les hores, fins acabar la nit. Semblava que ell volgués enamorar-la amb aquella mirada de somni, i així va ser.

A partir d'aquell moment, dia rere dia es van anar trobant, necessitaven veure's constantment, per coneixes i per passar temps junts, durant quatre anys, on van descobrir l'amor.

Passat aquest temps, un dia d'estiu el meu avi li va demanar per casar-se, ella sense deixar-lo de mirar i de somriure, li va dir que si. El dilluns 17 de juliol de l'any 1961, va ser un dia especial per tots dos, el dia del seu casament. Es van casar a l'església del Carme de Girona i d'aquest matrimoni van tenir quatre fills.

Aquesta és la senzilla història d'amor del meu avi i la meva àvia.



Carrer Santa Clara de Girona, actualment.

Mare i filla

Seguidament, amb molta alegria, em va parlar de la seva mare. Maria Juanola Agramunt era una persona tranquil·la i molt carinyosa, però el mateix temps expressava serietat. Ella va néixer a Darnius, un petit poble prop de la Jonquera, a prop de la frontera francesa. 

Era una dona baixeta, de pell morena, ulls foscos i amb uns cabells amb uns grans rinxols negres com el carbó. Es va casar els divuit anys i va anar a viure a Llançà, al poble del seu home. Allà treballava fent les feines de casa, el camps i els horts i cuidava els seus quatre fills, no sortia gairebé mai de casa, però es relacionava amb les veïnes.

La meva àvia, recorda que sempre anaven juntes a comprar a les botigues del poble i després quan arribaven a casa l'ajudava a preparar el dinar. A vegades, també anaven a l'hort i recollien el que havien plantat, o sinó a les vinyes a recollir raïms per menjar-se'ls.

L'àvia m'ha explicat que ella va néixer a casa, a Llançà, el 25 de setembre del 1934, amb l'ajuda de la llevadora del poble, era la petita dels quatre germans.

Plaça de la Constitució de Llançà

Pare i filla

Després d'haver-me parlat de la seva àvia, em va començar a explicar coses del seu pare, Rafael Corcoll, amb qui sempre va tenir una relació molt bona. L'estimava molt.

El seu pare va néixer a Llançà igual que ella. Era un home prim, amb uns ulls blaus com el cel d'estiu, no tenia estudis i treballava a les mines Carmines de Llançà que treien pedres de quarts i també als horts, terres, vinyes i oliveres que tenien a casa.

Era una persona molt simpàtica i amistosa. De vegades sortia amb els seus amics de sempre a Llançà i tots junts anaven al bar del poble i passaven l'estona.

Un record que la meva àvia sempre recordarà del seu pare, es quan l'ajudava a l'hort a les vinyes o a les oliveres; a ella, li agradava córrer per allà, i quan el seu pare recollia les verdures o les fruites, agafava un cistell i les posava ben posades. El seu pare li encantava veure-la com jugava i saltava pels camps, a vegades es miraven i somreien amb un somriure d' orella a orella, quan el seu pare li demanava ajuda ella no s'ho pensava ni dues vegades, ja que li encantava estar amb ell i ajudar-lo.

Bescanó-Boadella-Bescanó

No sé massa coses sobre la meva rebesàvia, per això un dia que estava amb la meva àvia, vaig decidir preguntar-li sobre la meva rebesàvia, i amb una gran tranquil·litat, em va explicar el que recordava:

La meva àvia materna, Maria. Recordo que era una dona reservada, trista i senzilla, la seva tristesa li venia de la mort del meu avi, que va morir a la guerra civil.

No sé a quin any es va casar amb el meu avi Martí, però van tenir dos filles, la meva tia Rosa, que era la gran i la petita, la meva mare que es deia igual que ella. Vivien a Boadella, un petit poble de l'Alt Empordà.

Era una dona que sempre havia cuidat la casa, les seves filles i ajudava a treballar a l'hort, les vinyes, les oliveres i també els pocs animals que tenien, junt amb el meu avi, metres va ser viu. Que era del que vivien.

Quan la meva mare es va casar, va anar a viure a Llançà, perquè el meu pare era d'allà, i la meva tia Rosa, va anar a viure a Figueres però els meus avis, van seguir visquen a Boadella.

Quan jo tenia uns dos anys, va esclatar la guerra civil, i per això tinc poc record de la meva àvia abans de que moris el meu avi, perquè era molt petita i quan em vaig anar fen gran, la vaig conèixer com una dona trista i de poques paraules.

El record més present que tinc, no és ni una foto ni cap objecte personal seu, sinó quan la meva àvia va anar a viure a Figueres, a casa de la meva tia, i els caps de setmana anàvem a dinar-hi, i ella ens cuinava, ja que era una cosa que li agradava.

Quan es va morir, que no me'n recordador l'any, vam enterrar-la en el seu poble, Boadella.

Pantà de Boadella.

A manera de preludi

La Mercè Corcoll Juanola, la meva àvia, el mes passat va fer 79 anys. Està bé de salut, va a caminar, fa sudokus i cuina molt bé.

Amb la família vam pensar que era un esdeveniment digne de celebrar i vam celebrar-ho a Llançà a casa seva.

A mig matí, després d'una hora de viatge, vam arribar a casa la meva àvia. La meva tia havia fet un pastís de xocolata, portàvem regals i un ram de flors. Vam decidir, que com que era l'aniversari d'ella, cuinaríem nosaltres. A l'hora de dinar, vam preparar una taula llarga, plena de menjar de punta a punta, i quan vam començar a dinar, tots parlàvem, fèiem bromes i sobretot tots rèiem i ens ho passàvem bé.

En acabar de menjar els postres, li vam donar els regals. Li van agradar molt, se la veia feliç, emocionada i alegra, <<No necessito regals, els meus regals sou tots vosaltres>>, va dir assenyalant a tots els seus néts.

La meva àvia és una persona normal i corrent, educada, riallera i presumida. Abans de marxar, em va fer dos petons, li vaig preguntar com havia estat el dia, i amb un somriure d'orella a orella em va dir: fantàstic. Ha estat un dia fantàstic. Però aquell dia, no només serà un record per ella, si no també serà un record per mi.

En quedar-nos soles, he agafat una llibreta i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués com havien estat els seus setanta-nou anys. Amb gran tranquil·litat, m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.

El port i la plaja de Llança, on vam celebrar l'aniversari de la meva àvia.